DIJOUS  10  DE MARÇ DEL 2011

Avui,  hem acabat amb el dossier de preguntes que hem estat fent tots aquest dies, a més que havíem d’entregar a n’Helena les preguntes que faríem per a la visita d’en Bernat Joan, haver-nos llegit el llibre “Català normalitzat en un món multilingüe” i penjar les preguntes corresponents al nostre blog (això es pot veure a l’última pàgina).

Uns dels temes que hem tractat ha estat les normes d’ús de la llengua, es a dir, conjunt de normes no escrites i arrelades a la societat, que indiquen quina és la llengua més convenient per fer-ne ús en determinades ocasions i activitats tenint en compte l’ interlocutor amb qui es parla. Un exemple seria el que fem nosaltres, ja que quan ens adrecem algú que no entén la nostra llengua o simplement no la parla encara que l’entén, per respecte hi canviem el nostre registre pel castellà, l’anglès o qualsevol altra que sigui convenient en aquell moment.

També, hem conegut què és un àmbit d’ús, lloc o espai on s’utilitza la llengua, i quines diferències en aquest àmbit es poden donar depenent del lloc on et trobis i la funcionalitat que li donin. Què és la normalització lingüística, terme oposat al bilingüisme, que implica el desplaçament de la llengua dominant per part de la subordinada a fi de recuperar tots els àmbits d’ús per poder viure amb la llengua pròpia. (Aracil va ser l’introductor d’aquest terme).

Els diferents models lingüístics que hi ha a Europa són: lingüístic igualitari caracteritzat perquè l’estat reconeix la diversitat de llengües i aquestes gaudeixen d’un reconeixement similar amb igualtat de condicions, per exemple Suïssa i Bèlgica; lingüístic desigualitari sense reconeixement de la diversitat caracteritzat perquè l’estat només reconeix una llengua com a pròpia i nega l’existència de les altres, per exemple Alemanya i Grècia; i lingüístic desigualitari amb reconeixement de la diversitat caracteritzat perquè l’estat reconeix la seva diversitat lingüística i cultural i no la igualtat legal, per exemple Espanya.

A més, hem vist quan es produeix el secessionisme lingüístic (divisió lingüística) en una comunitat, doncs té lloc quan aquesta es troba en situació de feblesa, tant sigui perquè la consciència dels habitants és baixa com per força penetració de la llengua dominant. L’existència dels prejudicis lingüístics que tenen a veure amb considerar negativament la pròpia llengua, perquè no és útil per a tot, és una llengua local només a Eivissa, no és bo parlar-la davant de gent que no l’entén, etc. En canvi, també es donen prejudicis en els castellanoparlants, on hi ha un autoodi i xovisme lingüístic de la seva llengua.

EN CONCLUSIÓ:

He après que el terme “blavarisme” es refereix a les persones que defensen el valencià.

Que en molts de casos es tenen bastant present les normes d’ús de la llengua catalana, ja que moltes vegades jo mateixa canvi el meu registre quan parlo amb una persona major i fins i tot amb els meus amics, ja que és una cosa que et surt automàticament es clar que no vol dir que l’altra persona amb la que estàs parlant no sàpiga, simplement que li costa llançar-se a parlar-la.

En quant als prejudicis de la llengua, totes les llengües hi tenen i sempre hi haurà alguna cosa amb la que no estarem d’acord, com per exemple sol dir la gent “perquè he de parlar català i no estic a classe” o “prefereixo anar-me’n a la península a estudiar i no fer català”... això el que fa és llevar oportunitats de conèixer, interioritzar i arribar a parlar la llengua correctament, ja que el català és una llengua coneguda i parlada per moltes persones.

Cal dir que totes les llengües són igual d’importants, independentment del nombre de parlants que tingui, ja que la funció és la de permetre  la intercomunicació entre totes les persones que la parlen.

A continuació, es troben les preguntes del llibre: