PREGUNTES DEL LLIBRE DE BERNAT JOAN I MARÍ:   “CATALÀ NORMALITZAT EN UN MÓN MULTILINGÜE”  .

1.- Què passaria si es perd una llengua al món?

Una llengua,  és una eina molt important que posseïm els humans i si arribés a desaparèixer, suposaria una pèrdua del patrimoni de tota la Humanitat, perquè no només desapareix un instrument de comunicació sinó també una manera d’entendre el món i d’interpretar la realitat.

2.- Quin és el futur de la llengua catalana?

El futur de la llengua catalana dependrà de quina llengua adoptin les persones nouvingudes al nostre país, ja que si la majoria l’adopten com llengua habitual d’intercanvi lingüístic, el català seria la llengua normal del país en un futur. En canvi, si es decanten per una altra, com l’espanyol, les possibilitats de normalització del català no s’arribarien a fer, ja que tot a nivell col·loquial funcionaria en espanyol i les institucions, universitats i vida cultural ho farien en català.  No obstant això, el català arribaria a ser una llengua prestigiosa i aconseguiria l’oficialitat a la Unió Europea.

3.- Quin és l’objectiu de la Unió Europea?

La Unió Europea vol aconseguir que els ciutadans europeus parlin la seua llengua pròpia i dues llengües més, és a dir, que siguin trilingües, ja que les persones cada vegada tendeixen a ser políglotes.

Aquest objectiu es dóna en algunes àrees de la península ibèrica, com és el cas dels Països Catalans, a Euskadi i a Galícia, on tots parlen almenys dues llengües i una majoria i parla una tercera.

4.- Què és allò que té la Unió Europea i és tan conegut al món?

La Unió Europea, pot tenir la fama de continent plural perquè és l’únic parlament del món que funciona amb més llengües (unes vint-i-cinc llengües oficials de la Unió). De totes aquestes, només es parlen unes seixanta llengües, ben poc si tenim en compte els milers de milions d’habitants en tota Europa.

5.- Què és l’Agència Europea pel Multilingüisme? Quines són les seves funcions?

L’Agència Europea pel Multilingüisme, creada per Bernat Joan i Marí, va ser l’encarregada de dissenyar una política de protecció i foment de totes les llengües d’Europa, a més d’un manteniment i promoció del cabal lingüístic europeu i de la diversitat lingüística, com element configurador de la identitat europea.

Malgrat la dotació econòmica que suposava crear-la, varen rebutjar-la. Per això, s’ha de continuar treballant per aconseguir que es reguli el manteniment i promoció de tot el patrimoni lingüístic de la Unió Europea.

6.- En què ha contribuït la globalització?

La globalització, ha contribuït a la difusió d’una llengua a nivell internacional i mundial: l’anglès. Avui dia, és la llengua d’intercanvi a nivell universal i la més coneguda del món, ja que ens ha servit per superar situacions de dominació lingüística en el passat, i per obrir portes en processos de normalització lingüística reeixits.

Existeixen d’altres llengües de gran difusió internacional que són conegudes com “llengües regionals”, es a dir, llengües d’abast supranacional però no comparables a nivell d’intercomunicació amb l’anglès, com per exemple: el xinès mandarí (vehicle d’intercomunicació a Xina, Taiwan), l’espanyol (parlat a l’Amèrica del Sud, del Nord, Central i sud d’Europa), el francès (parlat en parts d’Amèrica del Nord, d’Àsia i Europa), l’àrab (al nord d’Àfrica i bona part d’Orient), el portuguès, el hindi (a l’Índia) i el swahili (a l’Àfrica).

Així, doncs, tenim una interllengua d’abast mundial que és l’anglès, i altres llengües de gran difusió a nivell regional.

7.- Quina diferència hi ha entre una llengua normalitzada, minoritzada, minoritària? Posa’n exemples.

Una llengua normalitzada, és aquella que compta amb un ús social sense entrebancs en la societat. Són llengües oficials dels respectius estats i de la Unió Europea, i serveixen per desenvolupar-se en tots els àmbits dins el territori lingüístic de cadascuna d’elles. Per exemple: el danès, el suec, el finès o l’hongarès.

Una llengua minoritzada, és aquella parlada amb normalitat dins la pròpia comunitat lingüística, marcat per un àmbit lingüístic comú i que són transmeses generacionalment. Compten amb una literatura i ocupen àmbits públics i formals, però no constitueixen un instrument lingüístic que permeti de fer totes les funcions i abastar tots els usos dins la pròpia societat. Per exemple: la llengua catalana.

Una llengua minoritària, és aquella que és històrica d’una determinada àrea però actualment és residual, amb transmissió generacional dubtosa i sense perspectives de recuperació. Per exemple: el polonès i el rus.

8.- Què constitueix la llengua?

La llengua constitueix un bé públic, i per tant, no pot ser tractada com si fos un element privat de consum. Són el poders públics els qui han de garantir que la llengua continuï mantenint-se amb tota la seva potencialitat, que sigui un element de comunicació, de construcció del món i de cohesió social, sense entrebancs ni obstacles per al seu desenvolupament, així com la llengua catalana estigui a l’abast de tota la societat i que qualsevol catalanoparlant, pugui exercir els seus drets lingüístics.

9.- Quins estats garanteixen l’oficialitat de les seves llengües?

Les llengües oficials a la Unió Europea, són aquelles parlades per comunitats lingüístiques que compten amb un estat propi o que tenen l’estat a favor. És el cas de Bèlgica, amb un model lingüístic igualitari, i Finlàndia. En ambdós casos, l’oficialitat de les llengües (abans minoritzades) estaria garantida, ja que el neerlandès com l’alemany compten fora de Bèlgica amb un estat que els dóna suport i a Finlàndia, el suec seria oficial pel fet de ser la llengua pròpia de Suècia. És a l’interior de cadascun dels estats on es pot avaluar una determinada política lingüística.

10.- Quins models de política lingüística existeixen a Europa?

En Europa, podem trobar dos tipus de política lingüística:

·     Model jacobí.

És el model de política lingüística que tendeix a aconseguir que a cada estat s’hi parli només una llengua, independentment de la realitat sociolingüística en el moment de constituir-se l’estat i fets que la configuren. Per exemple: l’Estat Espanyol.

·    Model lingüístic igualitari.

És el model d’aquells estats que no tenen una llengua com a pròpia, sinó que diverses llengües són pròpies i oficials. Per exemple: Bèlgica, Suïssa, Finlàndia i Canadà.

Podem observar que la principal diferència entre el model jacobí i el model igualitari és que, dins el primer grup d’estats, les llengües minoritzades, independentment del fet que estiguin protegides o perseguides, es troben en una situació de no garantir cap futur. En canvi, dins el grup d’estats que compten amb un model igualitari, el futur de totes les llengües es troba garantit.