DIJOUS  17 DE MARÇ DEL 2011

Avui hem tingut la visita d’un sociolingüista molt important, en Bernat Joan, del qual hem llegit el llibre “Català normalitzat en un món multilingüe”, el dossier de fotocòpies treballats a classe, a més de la gran quantitat de llibres que ha escrit al llarg de la seva vida.

Ha començat la classe fent-nos una introducció per a que tinguéssim en compte la importància que té una actitud positiva i d’interès en les persones quan volen aprendre una llengua o altra cosa, ja que un bon aprenentatge està compost pel 70% d’actitud i el 30% de contingut, a més de suposar un gran esforç per part de l’individu.                                               

A més, ha parlat de com era la situació de la nostra illa fa 50 anys, on la majoria de la població era monolingüe (tots parlaven el català excepte en llocs formals i de prestigi), diglòssica (el castellà era la llengua amb la que tothom aprenia) i preindustrial, on la gent que treballa al camp eren els pagesos i havia poques coses mecanitzades. En canvi ara tot això ha canviat, ja que ens trobem en una societat proindustrial, on un 3% de la població treballa al camp, la majoria de l’illa es dedica al sector servei, i el 40% de la població parla el castellà i el català (una presenta més domini que l’altra) a més que ens trobem amb una àmplia gama de llengües diferents com l’alemany, l’anglès, l’italià que es parla a Eivissa i un 80% es dóna en gran part de formentera, el romanès, etc derivades del moviment de població que genera el turisme.                                                                                                             

També ens ha dit que allò que crea prejudicis lingüístics és la història, i ens ha posat un exemple d’un infant que diu “sa casa” i no “la casa” doncs per aquesta senzilla raó,  l’infant no arriba a saber amb quina llengua ha de parlar i si ho entendran. Tot això és degut a que la llengua no està ben assentada.                                                                        

Una vegada dit tot això, hem començat amb les preguntes:

·        Per què nosaltres no  podem elegir la llengua a l’hora d’estudiar i sí es pot fer en altres territoris de l’estat espanyol?

En Bernat ens ha dit que ho miréssim en el “CELROM” per veure en quants llocs d’Europa succeeix això. Un exemple d’aquesta pregunta és pot veure al País Valencià on hi ha dos línies diferents degut a que la gent que tria fer els seus estudis en castellà és perquè només coneix aquesta llengua, i en canvi qui tria fer-ho en valencià és perquè coneix totes dues.

·        Què és això de la llengua materna?                                                     

Ell ens ha dit que és molt complexa a més que no li agrada, i que existeixen diversos casos: quan el nin/a visqui amb el pare per diverses raons, és donarà el cas de llengua paterna, quan estigui amb la mare serà llengua materna, si és un nin que passa massa temps en el carrer la seva llengua s’anomenarà llengua del carrer, etc així successivament perquè es tracta amb la llengua que té més contacte.

·        A què ens referim quan parlem d’acomodació social?

Ens ha dit que avui dia n’hi ha molta, i sobretot es pot veure en els patis del col·legis, on parlen en castellà quan haurien de parlar en català com a classe. A més de posar-nos un exemple per veure-ho més clar.

·        Quina és l’edat recomanable per a que els infants aprenguin una llengua?

Segons ell,  l’edat més correcta per a que un nen/a aprengui una llengua, és als dos o tres anys d’edat, ja que la seva capacitat d’aprendre un idioma és major degut a que capten amb major rapidesa allò que se li ensenya.

EN CONCLUSIÓ:

He après  que l’edat concreta per ensenyar una llengua als infants és quan tenen dos o tres anys, ja que estan en l’edat d’aprendre tot allò que si l’ensenya. A més, el tenir una o dues llengües com a base, seria el correcte per a un infant, cosa que nosaltres ja gaudim d’això.

Quan algú vol aprendre alguna cosa, si té ganes i motivació per fer-ho, ho aconseguirà. A més de tenir un pensament diferent de la resta, això dóna a la persona un cert privilegi ja que vol dir que és un individu amb idees pròpies.

També he après que nosaltres vivim en una situació on l’establiment de la llengua catalana crea problemes, ja que hi ha diversos pensaments sobre aquest tema, i els prejudicis sorgeixen degut a l’ús de les llengües en diversos àmbits generant conflictes lingüístics. Els infants ho veuen per ells mateixos.

En conclusió, conèixer és un dret, un medi per a tots.

Per finalitzar el dia, he enviat personalment a en Bernat joan algunes de les preguntes que havia fet per a ell, i m’ha contestat aquestes:

1.- Per què a Catalunya tot està en català i tothom et parla amb aqueta llengua, existint d'altres que són oficials, com és l'espanyol?

 Ni tot està en català ni tothom parla català. De fet, la llengua catalana és molt més usada en la retolació, etc, que no a les Balears, però no és tan general com, posem per cas, el txec a Txèquia. Parla català una majoria de la població, però no tothom. El nostre repte hauria de ser que tothom parli català, castellà, i, com a mínim, una altra llengua.

 Per a la teua informació, a Catalunya hi ha tres llengües oficials: el català, el castellà i l'occità (llengua pròpia de la Val d'Aran, i la menys parlada de les tres). Tenc l'honor d'haver fet la llei que desenvolupa l'oficialitat de l'occità, la més petita de les tres llengües. Ah! Quan vaig acceptar la Secretaria de Política Lingüística em vaig posar a estudiar d'occità de seguida. Tots els actes en què he participat a la Val d'Aran he parlat només en aranès, la variant de l'occità que es parla allà. 

2.- Si a Eivissa és obligatori el català en tota l'educació, per què en altres territoris bilingües d'Espanya donen l'opció d'elegir la llengua a l'hora d'estudiar?

Tal i com us vaig explicar, elegir pot significar no poder elegir. Al país Valencià, teòricament es pot elegir, però els valencians que estudien en castellà i saben el català només com una llengua estrangera, en realitat no tenen ocasió d'elegir. Per tant, els qui poden elegir, realment, són els que saben bé les dues llengÜes. I això només es pot aconseguir si s'ensenya, prioritàriament, en la llengua minoritzada.

3.- Per què sempre s'ha escoltat dir que els infants que estudien a la península va més avançats que els que estudien aquí?

Això és una ximpleria colossal. N'hi ha que van més avançats i n'hi ha que hi van menys. En qualsevol cas, no deu tenir gaire a veure amb la llengua, si els pitjors a l'avaluació del PISA són els de Melilla. No crec que a Melilla s'ensenyi en la llengua pròpia del territori (que és l'amazic, amb una minoria àrab), sinó que s'ensenya en la llengua imposa