DIJOUS  3 DE MARÇ DEL 2011

Avui hem continuat amb el dossier de preguntes dels dies passats, i ho hem iniciat amb el concepte d’ interllengua.  Aquesta, és la llengua de comunicació internacional que facilita la intercomunicació entre persones de comunitats lingüístiques, països, contextos geogràfics i culturals diferents. Avui dia, aquesta llengua és l’anglès i perquè arribi a tenir àmbits de relació internacional i no es nativitzi amb els països que la tingui, caldrà prendre mesures importants i necessàries. El model ideal seria aquell que garantís la intercomunicació entre tots els europeus, el manteniment de totes les llengües i el màxim de democràcia lingüística, junt amb el reforç de totes les llengües.

 També, hem parlat del conflicte lingüístic als Països Catalans, que sorgeix  quan en una comunitat lingüística minoritzada s’intenten afegir mesures per aconseguir la normalització de la llengua (quan existeix una llengua superposada al català i sectors de la comunitat parlant no estan disposats a la substitució lingüística). L’origen esdevé amb el procés de bilingüització i substitució del català engegat amb el procés de castellanització. Sinó hagués estat per la persecució política que ha sofert (Decrets de Nova Planta, dictadura de Primo de Rivera, de Franco...), la llengua catalana hauria gaudit de plena normalitat.     Un conflicte és sempre transitori amb dues sortides: cap a la normalització del català ocupant tots els àmbits d’ús, i cap a la substitució per l’espanyol, deixant d’ocupar tots els àmbits territorials.

A més, hem parlat de substitució lingüística, que te a veure amb la dominació política, i que és conegut com el procés que consisteix en la pèrdua d’àmbits d’ús i de parlants d’una comunitat lingüística. És un element inevitable, a més de passar per diverses fases com: la comunitat lingüística va perdent poc a poc el poder polític propi i d’aquesta manera els de la classe dirigent assimilen la llengua dominant i deixen la seva. Després són les altres classes socials afavorides que també es situen fora de la comunitat lingüística fins arribar a que el conjunt de la comunitat lingüística ha perdut la seva llengua.

Per acabar, cal comentar que hem estat debatin una qüestió del llibre sobre el conflicte lingüístic als Països Catalans, ja que sempre que es parla de català, es fa referència a Catalunya i les Balears, quedant exclòs el valencià ja que és la mateixa llengua que el català però coneguda per un altre nom en la comunitat.

EN CONCLUSIÓ:

He aprés que l’anglès és “l’interllengua” del món, que a Eivissa hi ha molta multiculturalitat i poca interculturalitat ja que som una illa amb molt de turisme i les persones que venen tenen diferents cultures i parlen diverses llengües, cosa que fa que tots ens comuniquem amb anglès i en castellà ja que hi ha molts d’ells que mostren interès per aprendre la nostra llengua. A més que, el conflicte lingüístic només es dóna amb la llengua catalana i l’espanyol, ja que són les dues llengües amb les que convivim.

 Tots hauríem de veure i pensar que aprendre i parlar una llengua és un cosa bona i avantatjosa per a nosaltres, i no veure-ho com una cosa imposada. Això ho podem observar en els infants ja que des de ben petits aprenen amb gran facilitat qualsevol llengua que li ensenyis, per això quan es vol aprendre un idioma la millor forma es fer-ho des de que ets petit perquè mitjançant les interaccions, la capacitat d’adquirir coneixements nous, amb el lloc i la parla d’aquesta, la vas interioritzant fins al punt de fer-la teva.

El model lingüístic ideal  per a tots seria aquell que garantís la intercomunicació amb tots, sense conflictes entre les llengües i lluitant tos junts per a que no desapareguin més llengües.

DIJOUS 24  DE FEBRER DEL 2011

Avui, durant tota la classe hem estat amb el dossier de lectures de Bernat Joan.

Hem parlat de que el procés de normalització lingüística, hauria d’alternar la correlació dels que són unilingües i bilingües, ja que en situació de dominació lingüística, tothom coneix la llengua dominant mentre que la dominada, només és coneguda pels autòctons o grups que la parlen, però no pels parlants de la llengua dominant.

A Eivissa com a la resta del món, no existeix un bilingüisme equilibrat, ja que ens trobem en una situació de bilingüisme unidireccional, on els parlants del català consideren més important el castellà per a situacions formals i la llengua catalana com a segon ordre, sense tant valor. Però això amb els anys ha anat canviant, ja que amb la introducció en l’ensenyament i mitjans de comunicació, el català ha guanyat prestigi entre la població i a nivell informal.

A més, cal afegir l’existència d’un bilingüisme diglòssic caracteritzat per dues llengües, on una s’encarrega dels àmbits formals mentre que les dos seguiran amb els àmbits informals. A la nostra illa és dóna el cas d’individus diglòssics, ja que consideren que l’espanyol és una llengua amb més valor en els àmbits formals que no la seva.

Per finalitzar, hem de dir que no hem arribat assolir la normalitat en l’ús del català perquè:

·        Existeixen àmbits on el català encara es troba absent.

·        La llengua catalana no és la referencial, en moltes situacions, en la nostra societat.

·        No existeix cohesió lingüística ni identificació social amb la llengua.

·        L’única llengua segura a nivell social és l’espanyol i no el català.

·        No és possible viure plenament amb el continu ús d’ella.

EN CONCLUSIÓ:

He après que  el terme bilingüisme i diglòssia fan referència al mateix procés sociolingüístic. Que per veure el domini actual de les llengües, la millor forma es observar als infants durant el pati en el col·legi, ja que quan estan amb els amics parlen entre ells en espanyol, i quan tornen a les aules ho fan en català. Amb això es pot observar que el català és la llengua que s’imposa en l’ensenyament, mentre que l’espanyol segueix sent la llengua elegida per comunicar-se lliurement amb la resta.

Jo crec que ací, la llengua catalana es cas de bilingüisme diglòssic, ja que només és parlada per la gent que l’ha adquirit des d’un principi en la seva família, i en canvi l’espanyol està guanyant territori ja que la majoria de la població es comunica amb aquesta llengua.  Hauria de ser  que el bilingüisme fossi equilibrat en tot el món i d’aquesta manera no hi hauria tants desnivells entre les societats de parlants, i totes les llengües tindrien les mateixes igualtats d’ús, sense arribar a la mort de cap.

DIJOUS 17 DE FEBRER DEL 2011

Avui, hem començat la classe fent un recordatori de la sessió passada a més de, contestar a la pregunta de “ Si algú et diu que l'eivissenc no és català o que el català no és eivissenc, que li argumentaries d'una forma senzilla i clara?”  i debatin-la un poc.

Després, ens ha repartit un full amb l’esquema del paper de la llengua, i hem començat a veure que la llengua té nom, situació geogràfica, pertany a un grup lingüístic i té un conjunt d’elements constitutius (els sons). A més, es pot estudiar des de dos fonts: la lingüística, que s’ocupa de l’estructura (la fonètica, morfologia i sintaxi), i la sociolingüística, que s’ocupa de l’ús,  ja que hi ha una història (els seus orígens al s. XV amb el Segle d’Oral, al s. XIX amb la Renaixença i etapa sense prejudicis, entre 1900-1939 la Normalització) fins arribar a la situació actual; i del desenvolupament en diferents àmbits que poden ser: de parla com els dialectes geogràfics, varietats socials, registres, varietat estàndard i varietats històriques. I de llengua, ja que quan hi ha contacte entre llengües es manifesta en un conflicte lingüístic produint: llengües minoritzades, bilingüisme, diglòssia, substitució lingüística i normalització lingüística.

Una vegada hem acabat amb això, hem començat a llegir un dossier de preguntes del llibre de Bernat Joan “Sociolingüística a l’aula”. Aquí, hem pogut veure el terme de bilingüisme

Una vegada hem acabat amb això, hem començat a llegir un bloc de lectures d’un llibre de Bernat Joan, “ La sociolingüística a l’aula”. En aquestes primeres, hem pogut veure com es pot estudiar el bilingüisme, tenint en compte el grau de bilingüització amb que es caracteritza la intencionalitat de parla d’una  persona (tant si fa ús quotidianament ja que l’ha adquirida en la família, com si és capaç d’establir una conversa mínima) i els diferents tipus de bilingüisme que apareixen en la societat, com: el bilingüisme familiar, es caracteritza perquè en la seva família es parlen dues llengües i les ha après ací; el bilingüisme instrumental, es quan una persona aprèn una segona llengua per necessitat, com per exemple per treballar el bilingüisme integrador, es quan una persona aprèn una segona llengua per integrar-se en la societat que la parla; i el bilingüisme cultural, es quan una persona aprèn una segona llengua perquè li interessa la cultura d’aquesta. A més, que el bilingüisme és un mite ja que al cap i a la fi tothom vol gaudir del privilegi de ser bilingüismes unilingües, es adir, societat on viuen dues llengües on els parlants d’una d’aquestes coneixen la seva i l’altra, i en canvi els parlants de l’altra es consideren unilingües, imposant-se la llengua d’aquests. Per exemple: a l’hora de parlar amb un espanyol, el pagès canvia de llengua (l’espanyol) perquè pensa que la seva no té valor.

Tant el mapa com les preguntes, m’ha servit per recordar alguns conceptes, com els diferents tipus de bilingüisme, a més d’entendre millor uns altres, com és el cas de la sociolingüística (és l’encarregada de l’estudi de les llengües), diglòssia (succeeix quan en un territori coincideixen dues llengües “A i B”, i una domina més que l’altra; per exemple: llengua “A” en l’àmbit públic i llengua “B” en l’àmbit familiar.), llengua minoritzada (és aquella que va cap a una reducció de parlants), substitució lingüística (es dóna quan es perd una llengua, ja que l’altra l’ha guanyat), normalització lingüística (és l’estudi de les llengües i el procés que atura la substitució lingüística).

DIJOUS 10 DE FEBRER DEL 2011

Avui ha estat el primer dia de classe amb aquesta assignatura. Una vegada feta la presentació, aclarida l'avaluació i els continguts a treballar durant aquest quatrimestre, hem començat a treballar dos textos sobre la llengua catalana.

El primer ha estat “Quina és la nostra llengua?”.

En aquest, l'autor ens vol donar a conèixer el nom de la nostra llengua, el català, i ens mostra que, depenent del lloc on visquem la llengua rep un nom o un altre. Per exemple: soc de Vila i parlo vilero, soc de Sant Josep i parlo josepí, soc de Mallorca i parlo mallorquí, soc Valencià i etc.

La formació d'una llengua, és un procés molt llarg i complicat, a més de tenir diverses etapes:

En primer lloc, s'implanta una llengua, el llatí, com a base cultural en una societat. Posteriorment, es troba el substrat, que correspon a les llengües que hi havia abans de la conquesta. A continuació, trobem el grau de romanització i de procedència de la persona invasora. Després, apareix l'adstrat, que correspon a les influències de les llengües veïnes. I per últim, trobem el superstrat, que són les llengües que venen després de les invasions.

EN CONCLUSIÓ:

He après que depenent del lloc de parla on et trobis, t'etiqueten amb un nom o un altre, encara que alhora de parlar ens entenguem ja que es tracta de mateixa llengua, en aquest cas és el català. Això, es pot observar amb els diferents animals, plantes, roques, etc que hi ha en tot el món, doncs degut a les varietats geogràfiques s'anomenen d'una manera però, al cap i a la fi, correspon al mateix ésser viu.

El segon ha estat els “Ecolingüistes”.

En aquest, Bernat Joan i Marí, ens dóna a conèixer la seva opinió sobre l'ecologia, ja que ens mostra que de la mateixa manera que existeixen moltes espècies d'animals i vegetals en perill de desaparició, també hi ha moltes llengües que es troben en les mateixes circumstàncies, com és el cas de l'occità, el bretó, el cors, el gaèlic, el macedoni, etc.

Per a que no s'arribi a la pèrdua de més llengües, tots hem de fer força, ja que quan això succeeix, no només la comunitat lingüística que la parla perd un mitjà d'intercomunicació, sinó que el conjunt de la Humanitat perd una manera de veure el món i una eina independent de creació cultural. Per això és tan important que a les nostres societats hi hagi molts d'ecolingüistes, ja que són persones encarregades de mantenir la diversitat lingüística alhora que mantenen la biodiversitat sobre la terra.

EN CONCLUSIÓ:

He après que cada llengua és un món diferent i per això, és important tenir cura d'ella (fent-li un bon ús) i ajudar a que tothom que la conegui i pugui utilitzar-la per comunicar-se, d'aquesta manera perdurarà en el temps.  Una vegada hem acabat de llegir els textos, n'Helena ens ha demanat que contestem a la següent pregunta:

“ Si algú et diu que l'eivissenc no és català o que el català no és eivissenc, que li argumentaries d'una forma senzilla i clara?”

Si em preguntessin això, jo li respondria que tant el català com l'eivissenc són la mateixa llengua (és un dialecte) i que degut a les diferents varietats geogràfiques, tenen noms diferents però parteixen de la mateixa arrel, el llatí. Per aclarir més la situació, li posaria el exemple de l'espanyol parlat a l'Argentina amb l'espanyol parlat a l'Andalusia. En els dos casos, es tracta de la mateixa llengua però amb nom diferent, doncs va ser la immigració dels espanyols en temps de guerres, la que va difondre aquesta llengua per llocs fora d'Espanya, i és així com, avui dia seguim comuniquem-nos.